La força de caure

Qui ens coneix sap que la nostra brúixola té un idil·li constant amb el sud: les cales, els turons daurats i les vinyes de Tarragona són el nostre refugi habitual. Però aquest octubre la natura ens ha demanat un canvi de ritme, un impuls diferent. Ens hem deixat arrossegar per una crida salvatge cap al nord, pujant fins al Ripollès per viure una experiència que no es mesura en quilòmetres, sinó en calfreds.

Tot comença al pàrquing de Daió. El soroll del dia a dia es va ofegant progressivament sota la remor constant del riu, que llisca pur i transparent entre blocs de pedra molsosa. A mesura que creues el vell pont de fusta, una panoràmica oberta de la vall t'acompanya en els primers passos. El cel de tardor es retalla sobre la cara de la muntanya i el camí sembla un passeig amable. Tanmateix, a poc a poc, el ritme canvia. El sender comença a grimpar i el paisatge es prepara per al seu gran truc de màgia.

Arriba el moment de la metamorfosi. Rodeges el perfil de la muntanya i el món exterior desapareix de cop. La panoràmica oberta es tanca bruscament; la llum s'atenua, es torna grisa, humida, gairebé mística. La vegetació es fa frondosa i s'estreny sobre el teu cap com un túnel vegetal, mentre les parets de roca t'abracen i et cobreixen completament.

L'aire es torna fred i profund, impregnat d'olor de fulla humida, molsa i pedra antiga. Estàs dins del temple secret de la muntanya, aïllat de tot, caminant sobre un camí d'ombres i pedres fins que el trajecte topa amb un mur de roques monumentals que et conviden a escalar-les.

Llavors, fas l'últim pas cap amunt. I el món s'obre de bat a bat.

La llum s'obre de cop en una explosió radiant. Les pupil·les se't dilaten, la pell s'erissa de dalt a baix i la remor de fons es converteix en un rugit magnètic i hipnòtic que t'omple el pit. Davant teu, com si haguessis creuat un portal cap a una altra dimensió, es desferma el Salt del Grill. L'aigua es llança sense fre des d'una alçada impressionant, lliscant com un mantell de plata per la paret fosca i vertical de la roca fins a dipositar-se en un gorg d'aigües cristal·lines. L'esquitx vaporós et toca la cara, fred i pur; és una presa a terra instantània, un xoc d'energia salvatge que et deixa sense paraules. No estàs mirant un paisatge: n'estàs formant part, absorbit per la natura líquida en la seva màxima expressió.

No deixis que ningú t'ho expliqui ni et quedis només amb la foto. Prepara la motxilla, posa rumb a Queralbs i atreveix-te a creuar aquest portal. Sent la força de la muntanya en la teva pròpia pell, perquè hi ha llocs dels quals és impossible tornar sent el mateix. A què esperes per regalar-te aquest batec salvatge?

La fitxa

Situació: Queralbs, Ripollès.

Inici: Aparcament de Daió.

Distància: uns 2,6 km.

Desnivell positiu acumulat: uns 110 m.

Temps caminant: 40–50 minuts, sense comptar les parades.

Terreny: Sender de muntanya amb pujada i trams pedregosos.

Equip: Botes de muntanya amb bona adherència i impermeable a la motxilla.

Durant la ruta: Compte amb les pedres humides, especialment a la baixada.

Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (octubre 2026): Llegeix la revista completa →

Anterior
Anterior

Quin gust tenen 17 segles d'or?

Siguiente
Siguiente

Un dia per la Conca de Barberà