Reus, capital del circ

Imatges originals cedides per l'organització del Trapezi.

Qui ens havia de dir que tres dècades després continuaríem mirant el cel de Reus amb la boca oberta? El Festival Trapezi bufa trenta espelmes i ho fa com ens agrada a "Mala Vida": sense por al vertigen, amb un peu a la tradició i l’altre a l’avantguarda més trencadora. Prepareu-vos, perquè del 13 al 17 de maig, Reus torna a ser l’epicentre on la gravetat es posa a prova.

Si hi ha una cosa que defineix l’esperit de casa nostra és aquesta ambició de transformar l'espai públic en un escenari de somnis i fites impossibles. El Trapezi fa tres decàdes que projecta la nostra cultura més enllà de les fronteres. El que va néixer com una aposta valenta a la capital del Baix Camp s’ha consolidat avui com la Fira del Circ de Catalunya i el mercat professional més influent del sud d’Europa. Trenta anys de rigor, excel·lència i una ciutat sencera bolcada en un projecte que és pur nervi i passió.

La ciutat mira amunt

Caminar per Reus durant el Trapezi és acceptar que qualsevol cantonada pot convertir-se en una petita aparició. Un equilibri impossible, una carpa oberta, una plaça que respira diferent, un silenci col·lectiu just abans d’un salt. Aquesta 30a edició ens convida a viure el circ de prop, sense filtres ni distància, amb propostes que barregen emoció, humor, fragilitat i una tècnica que no es limita a impressionar: vol emocionar, sacsejar i deixar rastre. Amb més de 82 funcions, 10 showcases i 60 companyies, aquesta edició confirma que el circ contemporani viu un moment esplèndid, ple de formats, mirades i maneres d’entendre l’escena.

És l'oportunitat de mirar amunt i, al mateix temps, formar part d'aquest magnetisme col·lectiu que només el circ és capaç de generar quan es troba cara a cara amb el públic

El risc com a llenguatge

El risc al Trapezi no és un exercici d’acrobàcia, és una forma de comunicar-se que no necessita paraules. És aquesta electricitat que recorre la columna quan el cos desafia la lògica i la gravetat es torna relativa. En el circ, el perill es transforma en una experiència sensorial compartida: un silenci col·lectiu que talla la respiració i un alleujament que esclata en aplaudiment. És un llenguatge universal que no entén d'edats, perquè la vulnerabilitat d'un cos suspès a l'aire connecta directament amb la nostra part més visceral, aquella que encara sap sorprendre's davant del vertigen.

Aquest diàleg amb el límit és el que ens permet sentir l’emoció a flor de pell, sense filtres ni artificis. No es tracta de veure qui arriba més amunt, sinó de com la fragilitat de l’instant ens sacseja i ens agermana en una mateixa mirada. El Trapezi ens recorda que el risc és, en realitat, un acte de generositat absoluta: l’artista posa el seu equilibri en joc per regalar-nos un instant de bellesa compartida. És l’emoció, aquella que ens fa sentir vius i ens demostra que, per sobre de qualsevol tècnica, el que realment ens atrapa és la valentia d'intentar l'impossible.

Què no deixar escapar

Anar al Trapezi amb la intenció de veure-ho tot és una temeritat preciosa. En cinc dies, Reus s’omple de funcions, carpes, places, sales i petites aparicions que poden sortir-te al pas quan menys t’ho esperes. El millor pla? Triar algunes cites i deixar espai per a l’accident feliç.

Per començar fort, Entre el cel i la terra, de Circ Pistolet, és una aposta segura: dotze acròbates, tres generacions i una idea poderosa: ningú vola gaire amunt si no hi ha algú disposat a sostenir-lo.

Si busqueu circ amb mirada social, apunteu TopDown, de La Triochka, que parla de jerarquies i poder a través dels equilibris; Belle à mourir, de Les Enfants Sérieux, que qüestiona els cànons de bellesa amb humor i mala llet fina; o Entre bous i vaques, de La Côte Folle, una peça sensible sobre la vellesa, l’oblit i les cures.

També hi ha lloc per al circ més íntim: Refugi, de Manolo Alcántara, explora l’equilibri físic i emocional; i Ínsula, d’Alexandre Duran Davins, s’endinsa en la solitud i els dimonis interiors amb un llenguatge visual i delicat.

Per als qui vulguin energia, festa i cop d’efecte, PAN!, de Compagnie Gaïus, arriba amb música en directe, mà a mà i una connexió explosiva amb el públic. I quan caigui la nit, el Cabaret 30 anys Trapezi promet carpa, celebració i aquell punt canalla que ens fa aixecar una cella i brindar per la vida.

El Trapezi també pensa en els públics familiars, amb propostes com Meraki, Ròdols i cigrons, Koosha o el retorn de l’Elefant del Trapezi, que tornarà a recórrer els carrers de Reus com un pregoner fantàstic.

El millor consell és senzill: feu ruta, però no la tanqueu del tot. Equivoqueu-vos d’espai. Arribeu massa aviat. Quedeu-vos una mica més. Mireu amunt. Potser, just en aquell segon, algú estarà fent possible una cosa que semblava impossible.

El magnetisme del directe

Si el Trapezi segueix viu és gràcies a una força bidireccional imparable. D’una banda, l'energia d'uns artistes i una organització que, any rere any, han apostat incansablement per aquesta disciplina; quan creus cegament en el que fas, el pols és invencible. De l’altra, un públic que, a pesar del consum digital, segueix sent addicte a sentir la vibració del directe.

És un intercanvi visceral que cap algoritme pot oferir. En un món de pantalles, el circ ens regala l’anhel de la veritat sense edició: el risc real que passa a pocs metres de la vorera. Aquesta connexió entre qui s'hi juga el físic i qui conté l'alè és l'única tecnologia que importa; una experiència que ens recorda que l'emoció bruta no es pot descarregar.

Ens veiem sota la carpa del cel

Aquesta edició de 2026 mira enrere amb orgull, però sobretot mira endavant. Amb projecció internacional, compromís social, talent català, companyies emergents, propostes arriscades i una programació que combina carrer, sala, carpa i ciutat, el Trapezi demostra que el circ contemporani és una de les arts més completes, més vives i més necessàries que tenim.

Així que ja ho sabeu: del 13 al 17 de maig, fotem el camp cap a Reus. Però no per fugir, sinó per tornar una mica diferents. Per mirar el cel amb menys cinisme. Per recordar que encara hi ha gent disposada a entrenar durant anys per regalar-nos un segon de bellesa impossible. Per celebrar que, trenta anys després, el Trapezi continua volant alt. I nosaltres, des de baix, continuem fent el que toca: aplaudir, badar i deixar-nos caure dins la màgia.

Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (maig 2026): Llegeix la revista completa →

Anterior
Anterior

Proa al límit

Siguiente
Siguiente

Estampida musical a Amposta