— Tothom busca la bona vida, però tu ets una de les creadores de la Mala Vida. D'on surt aquest nom? És una ironia? És el que ens agrada fer quan ningú ens veu?
— No és cap crida a fer res prohibit. Simplement, jo mai he estat una practicant exemplar de totes les convencions que socialment s’imposen. Per mi, la prioritat és viure com a un li fa feliç, encara que això comporti alguns peatges inevitables. El nom buscava aquest contrapunt irònic: estem tan submergits en la rutina que, de vegades, se’ns oblida que l’important és viure.
—I tu creus que a Tarragona li faltava aquest rock and roll cultural com una revista tan trencadora i com Malavida?
—A Tarragona tenim mitjans de cultura, d’oci i de gastronomia, però sí: li faltava una mica de rock and roll. Un format menys formal, amb més caràcter, però equilibrat. Volíem crear una revista que fos capaç de captar des del públic més jove i inquiet,que viu en plena demanda digital, fins als lectors més adults que busquen tenir, en un sol lloc, tot el que es cou al seu voltant. Malavida neix per això: per sumar energia, estil i una mirada diferent
— I tu com directora d'Art, quan entres en un restaurant o mires un plat per a la revista, què és el primer que et fa mal als ulls? I quin creus que és el crim estètic més comú que veus en els negocis locals?
— No he viscut cap crim estètic, de debò. Tenim una gastronomia excel·lent i molta cura pel detall. Però sí que és cert que tot entra pels ulls: quan un plat o un espai no expliquen res, quan no tenen ànima, es nota. No és qüestió de perfecció, sinó de coherència. El que més valoro és veure que darrere d’un plat, d’una taula o d’un racó hi ha intenció, una idea, algú que ha volgut dir alguna cosa. Això és el que realment fa brillar un negoci.
— Abans de finalitzar la la entrevista, et volia preguntar sobre l'escriptura, perquè al final la revista no només és estètica, sinó també s’ha d’escriure, d'on treus tot aquest bagatge?
—Sempre he estat una ment inquieta i autodidàctica, i de petita ja era una nena particular. L’art, en totes les seves formes, era gasolina per a la meva imaginació. El teatre m’apassionava, i amb dotze anys vaig decidir escriure jo mateixa un vodevil de seixanta pàgines. Era la meva manera de jugar: si una sèrie no m’agradava com acabava, n’escrivia un últim capítol alternatiu on tot acabava com jo volia. Sempre he escrit. Fa uns anys em vaig atrevir a canviar el format de guió per la narrativa i vaig escriure un llibre. La meva formació és de lletres, comunicació i art; una part de la meva formació va ser a l’escola de cinema, que és un llenguatge visual. Res d’això em fa experta, és un format nou, però crec que em dona el criteri, la mirada i la disciplina per fer-ho.
— I per concloure, què li diries a la gent que es vol dedicar a la cultura o a l'art, però els hi genera inseguretat ?
—Entenc perfectament la tessitura d’algú que vol formar part del món de l’art, en la pell que sigui, perquè pot imposar molt. Però igualment diria que ho intentin. Que l’art no promet seguretat, però sí veritat. Si tens la necessitat de crear, ja tens la brúixola. La inseguretat no és un senyal per frenar, és el preu d’entrar en un camí que val la pena. Prova-ho, encara que tremolis. Fes-ho petit, fes-ho imperfecte, però fes-ho. El món no seria el mateix sense gent que s’atreveixi. El “no” ja el tens; l’oportunitat només arriba si et mous. La pitjor condemna es viure sempre amb el “i si ho hagués fet?”… Vida només n’hi ha una.
Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (desembre 2025): Llegeix la revista completa →

