Oblida't del postureig i de les reverències impostades. Al carrer Argentina de Tortosa el Dmiquel és l'extensió natural de l'ànima del seu creador, en Miquel Abril. Després de recórrer mig món com a director de cinema, va aterrar a la ciutat per muntar aquest local inclassificable, decorat de dalt a baix per ell mateix. Les parets, vestides amb quadres a la venda, t'envolten d'un art que fuig de qualsevol patró establert. Sarcàstic, autèntic i sense filtres, en Miquel ha creat el seu propi codi: surt a la sala, s'apropa a la taula i et canta cada àpat com si fos el millor dels seus guions.
El primer acte d'aquesta història es diu "Ses Illes". D'entrada, la combinació pot semblar una bogeria, però quan ho tastes, és una genialitat magnètica. Imagina una torrada amb sobrassada i mel, llonganissa gratinada amb camembert, poma, gerds i raïm. A la boca és una muntanya russa de contrastos on el dolç i el salat es barallen per acabar fent les paus, deixant-te un gustet increïble. Dels millors plats del dia.
L'art als plats
L'art d'aquest local no es queda només penjat a les parets; viatja directe fins al plat. Tot i que els fogons queden amagats darrere la porta del menjador, l'energia d'en Miquel ho inunda tot quan apareix per servir-te un carpaccio d'Angus. Sobre el paper (gorgonzola, parmesà ratllat i tàperes), algú et diria que és una recepta que ja tens molt vista. Però aquí dins no es ve a buscar el que és previsible. El toc rebel arriba amb uns pinyons torradets que li foten un gir brutal a l'assumpte. Aquest detall cruixent, amb un regust a foc i fum, desperta la carn i t'enganxa. És un vici pur que demostra com els viatges d'aquest xef artista es tradueixen en una capacitat única per combinar sabors i elevar l'experiència a la taula.
Del mar a la taula
Amb l'adrenalina a lloc, el ritme narratiu del dinar no decau pas. El següent en aparèixer demana silenci absolut: un filet de tarantelo de tonyina roja salvatge, qualitat GADIRA des de Barbate. En un món on abunda el postureig gastronòmic i les escumes absurdes, trobar algú que aposti tan fort per un producte d'aquesta magnitud és una hòstia de realitat. Una bèstia de mar passada per la planxa amb un "volta i volta" temerari, descansant sobre una ceba caramel·litzada fins a l'obsessió. Agafes la forquilla i la carn, literalment, es desfà sola a la boca. Zero artificis i textura salvatge. La demostració perfecta que, quan la matèria primera és acollonant, la veritable mestria consisteix a donar-li foc i no espatllar-la.
Com a casa
I per rematar la funció, l'aterratge no perd pistonada, però tampoc necessita inventar-se res. En Miquel ens planta a taula un pastís de poma. I punt. Sobre una base de milfulles ben torrada que cruix amb contundència, descansen uns trossos de poma rostida enormes, generosament empolvorats amb canyella i acompanyats d'una muntanya de nata coronada per un gerd. Zero deconstruccions i zero focs d'artifici per quedar bé a les fotos. És l'autèntic sabor de sempre, executat amb una franquesa brutal. Un mos que et recorda que, quan el producte i les mans són bons de veritat, la tradició pura i dura passa la mà per la cara a qualsevol moda.
Al cap i a la fi, asseure's al Dmiquel és, literalment, asseure's al menjador d'algú que entén la vida a la seva manera. En Miquel Abril es passa pel forro els convencionalismes; es regeix únicament pel seu propi criteri i per una essència aclaparadora que impregna fins a l'últim racó de la posada en escena. Atura't a pensar-ho un segon: a quin altre restaurant d'aquest nivell el mateix xef cuina, surt, t'explica l'origen de la idea i et serveix ell mateix a taula amb aquest estil sarcàstic i directe? Aquesta raresa, aquesta connexió tan visceral, és justament el que ens flipa d'aquest local. Ara el secret ja és teu. Recorda que només hi ha 8 taules, així que qui s'ho pensa massa es queda al carrer.
T'ho perdràs o faràs la trucada?
687 035 670 · @dmiquelrestaurant
Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (setembre 2026): Llegeix la revista completa →

