Litúrgia d'un vermut improvisat

Jo només volia fer un vermut tranquil. De veritat. Un diumenge suau, de posar-te les ulleres de sol i deixar-te portar... Però no. El vermut, quan és improvisat, és una trampa mortal.

Tot comença amb un missatge innocent al grup: “Fem un vermut?” I de cop, com si haguessis tocat el botó vermell, esclata l’apocalipsi logístic:

“Jo puc a la una.” “Jo a la una i vint.” “Jo després del futbol del nano.” “Jo quan la meva sogra s’adormi.”

Total, ja no és un vermut, és un miracle que coincidim tres al mateix lloc. Després ve la negociació del segle: – Que si Part Alta! – Que si hi ha massa guiris! – Que si vull un lloc autèntic, amb olives de veritat. – Que si no, un gastrobar, amb patates braves sobre pissarra i concepte!

Finalment, com qui firma uns acords de pau, acabem al Serrallo. I llavors… comença l’odissea.

Sol, gent, terrasses plenes. Ens dividim per buscar taula com si fóssim exploradors del National Geographic. Un acaba parlant amb un conegut que li explica la vida del seu hort urbà amb la passió d’un documental de David Attenborough.

Però trobem taula! Això sí, ocupada encara per gots buits i una tovalló ballant amb el vent. L’agafem com si fos una conquesta. Ens asseiem. Triomf. Fins que arriba... la carta.

– Què porta l’ensaladilla? – Ensaladilla. – I les “braves revisited”? – Doncs... braves, però modernes. – I la “coca de recapte desestructurada”? – És com una coca... però amb crisis d’identitat.

Demana tothom. I sempre hi ha aquell que diu: “Jo només un suc de pinya.” Perdona? Un suc de pinya en un vermut? Això és traïció gastronòmica! Arriba el compte. I ningú té efectiu.

Comença la dansa dels Bizums, fraccions impossibles i càlculs amb decimals que acabarien amb la paciència de qualsevol. I sí, hi ha aquell que fa veure que no sap com funciona l’app del banc...

Però, malgrat tot, el riure, el sol, les mirades còmplices… t’oblides del drama. T’ho passes tan bé que, quan algú et mira i et diu: “I ara, què… anem a dinar?”

Tu només pots dir: “Sí.”

I ja està. La bèstia torna a rodar. Perquè sí, fer un vermut improvisat a Tarragona pot ser un esport de risc, però aquests moments...que no deixin mai de repetir-se.

Joan, vermuter aficionat.

Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (novembre 2025): Llegeix la revista completa →

Anterior
Anterior

La flama que encén Cambrils

Siguiente
Siguiente

A porta tancada