Avui m’he llevat abans del sol, a les 6:12, perquè la petita ha decidit que la seva nina necessitava un pentinat urgent. Ni bon dia ni res. ZAS! Raspall a la cara. Comença el caos.
Esmorzar? Una només menja plàtan si li trec les puntes, l’altra vol galetes, però no aquestes, les altres. Plors. Crisi. I jo ja m’he tirat més cafè sobre mi mateixa que sobre la tassa.
Vestir-les? Impossible. Una es despulla mentre vesteixo l’altra. Quan una està a punt, l’altra decideix que aquell jersei pica com una fulla de cactus. I així. Al final surten de casa amb combinacions estilístiques que farien plorar qualsevol influencer. Jo ja ni em miro al mirall.
Sortim al carrer, 8:42. Tardíssim. La petita s’ha oblidat la motxilla. Tornem. La gran vol anar al seu lavabo. Tornem. Al tercer intent, sortim de casa amb una barreja d’èxit i suor freda.
Al cotxe, baralla per la música. Una vol el Cantajuego, l’altra vol reggaeton. Jo només vull silenci i un respirador d’emergència. Arribem a l’escola. Em relaxo. Però no. La professora em diu que demà han de portar una disfressa de peix. A mà. A mà!
Torno a casa. La nevera buida. Al súper, cridòria, nens que no són meus enganxats al meu carro. Recollida escolar. Extraescolars. Dansa, pintura.
Totes enfangades, amb coses que no són seves. Algú m’ha passat una sabata aliena i un tupper desconegut. No faig preguntes.
De tornada, berenar. La gran diu que li fa mal la panxa. Dalsy. Mimos. La petita, veient el drama, decideix que ella també està malalta, però amb tos inventada. Fantàstic.
Sopar improvisat, bany que sembla una pool party infantil. Jo només volia una dutxa tranquil·la. Però aquí estic, com DJ de festeta d’aigua.
A dormir. O no. Perquè es barallen per qui dorm amb el gos de peluix. Jo només vull dormir amb la meva dignitat, que fa temps que vaig perdre entre bolquers i pediatres. Finalment, dormen. Casa destrossada. Jo al sofà, amb una copa de vi i una mirada buida fixada a la paret. I penso: "Demà igual".
I sabeu què? No ho canviaria per res del món. Perquè, tot aquest caos amb purpurina, aquestes dues feres em miren amb aquells ulls, em fan abraçades apegaloses amb olor de iogurt i colònia infantil, i jo… jo em desfaig.
Ser mare és el millor caos que he viscut mai.
Núria M. (Reus)
Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (novembre 2025): Llegeix la revista completa →

