Ni clàssic ni convencional

Qui va dir que a Reus només es va a fer el vermut? Aquest juny pugem el voltatge amb un d'aquells llocs que passen olímpicament de protocols. Es diu Deskaro, i el seu propi nom és tota una declaració d'intencions. Si et mola el menjar al centre de la taula, tacar-te els dits i l'ambient informal però amb producte de primera, sintonitza la brúixola: avui ens saltem les normes.

Gaudir sense regles

L'inici: les deskarades. Comencem fort, sense romanços. Unes patates braves que juguen en una altra lliga: salsa de tòfona casolana, el toc brutal de l'all negre i algun secret inconfessable de la cuina. Són suaus, addictives i el primer avís que avui no hem vingut a guardar les formes.

Els primers: clàssics amb rock & roll. Seguim el festival amb unes carxofes confitades que es fonen a la boca, acompanyades de pernil ibèric i un romesco de la terra que hi va com un guant. I per acabar d'escalfar motors, el seu Steak Tàrtar de filet madurat: tallat a ganivet, impecablement equilibrat i amb un sabor profund d'aquells que et fan tancar els ulls a la primera mossegada.

El plat fort: «La Indomable 45»

Ara sí. Silenci a la sala. Entra La Indomable 45.

Un quilo de “chuletón” de vaca frisona amb 45 dies de maduració no és un segon plat. És el moment en què la conversa baixa el volum, els coberts s’alineen sols i algú diu “això s’ha de compartir”

La Indomable no ve a caure bé. Ve a imposar respecte. Té intensitat, caràcter i aquest punt salvatge que separa una carn correcta d’una carn amb biografia.

Cada tall té aquella profunditat que no necessita cridar, perquè ja sap que mana.

El “chuletón” és el centre de gravetat del menú. Tot el que ha vingut abans era una pista, una provocació, un escalfament amb mala intenció. Aquí la taula deixa de ser taula i es converteix en territori. Es talla, es reparteix, es negocia l’últim tros amb diplomàcia de barri i mirada de bandoler.

Compartir sense normes era això: deixar que la carn posi ordre en el caos.

Pecats dolços

Quan ja sembla que no queda espai per a res més, Deskaro fa una última jugada. I, és clar, ve en forma de pecats dolços.

El pastís de formatge prohibit amb xocolata blanca de La Golossa, té nom de cosa que hauria d’anar amb advertència legal. Cremosa, golosa i dolçament culpable: un pecat que es perdona a cada cullerada. És d’aquelles postres que no es comparteixen: es tolera que algú en mengi una cullerada perquè som persones civilitzades, però fins aquí.

I després arriba la “Torrija de l’àvia”, feta amb pa de veritat i gelat. Pa de veritat, sí. D’aquell amb crosta, molla i paciència. Una torrija casolana, contundent i tendra, amb gust de recepta ben guardada i cullerada final.

El veredicte

Deskaro no juga a ser discret. I millor així. Perquè hi ha dies que no necessites una experiència delicada, sinó una taula amb actitud, carn amb caràcter i postres que et mirin als ulls abans de rematar-te.

La nostra brúixola ho té clar: aquest mes apunta cap a Reus, al Passeig Mata 36 i cap a un menú que no pregunta si tens gana.

Només et deixa una pregunta damunt la taula:

Quan tornem a pecar?

Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (juny 2026): Llegeix la revista completa →

Anterior
Anterior

El secret en blanc i blau

Siguiente
Siguiente

Proa al límit