Amor, fred i perill de mort a cada pas de zebra

No tenen sentit de l'orientació, però tenen molta fe. Una mira a l'esquerra, l'altra evita la tragèdia. Han canviat el "dolce far niente" per fugir de cignes enfadats a Kensington Gardens. Elles són la Lia i la Jana i les seves escapades no surten a les guies: surten a la secció de successos (i amorosos).

Tenim una tradició sagrada: abans que acabi l’any, escapada i “fi d’any d’exploradores”. Després de Florència tocava pujar de nivell, i aquest cop el destí era sorpresa Drumwit. Jo, ho sabia des del dia abans; la Jana només sabia que necessitava passaport i guants.

Quan va veure "Londres" a la pantalla, la seva cara va ser un poema. La meva, de triomf absolut.

Vam aterrar. L'hotel? Una meravella al centre. El clima? Un fred que et recorda que no estàs al Mediterrani i que la moda hípster de portar els turmells a l'aire aquí és esport de risc.

Però Londres té un parany mortal per a turistes despistades com jo: el trànsit. «LOOK RIGHT». Ho posa a terra. En lletres gegants. Tothom ho sap. Doncs bé, el meu cervell va decidir ignorar-ho sistemàticament. -«Lia, vigila!» -crida la Jana, que sí sap on és la dreta. El crit de la Jana i la seva estirada de jaqueta em van salvar la vida (literalment) tres vegades el primer matí.

Jo mirava a l'esquerra, convençuda, mentre un autobús de dos pisos vermell venia per la dreta disposat a convertir-me en un adhesiu de l'asfalt. —«vols morir avui o podem esperar a veure Notthing Hill» — em va amenaçar ella.

Era un bon resum del que ens esperava: jo jugant amb l’estadística de supervivència; ella preguntant-se si la devolució d’amigues existeix.

Vam decidir que la millor manera de sobreviure era caminar per la vorera. Vam veure la casa de Sherlock Holmes, els parcs infinits, i vam dinar com reines. Tot perfecte, fins que vam arribar a Kensington Gardens.

Escenari: un llac preciós, arbres daurats i cignes elegants. La Jana, que té un cor que no li cap al pit, es treu un guant, (feia un fred polar) per donar-los una mica de menjar. Error. Error fatal. Els cignes de Londres no són mascotes; són mafiosos amb plomes.

En qüestió de segons, el que era una escena de Disney es va convertir en Jurassic Park. Ens van començar a perseguir un ampli catàleg d'animals amb plomes.

Correm. Riem (amb histèria). Ens allunyem. Fins aquí tot casi “normal”. De cop, la Jana s’atura:

-«El guant. M'he deixat el guant al banc, i me'l va fer l'àvia..»-

-Perfecte -responc-. Ara tenim una àvia involucrada.

Però quan em giro per parlar-li, la Jana està gravant. Posa zoom al malvat. Posa zoom al guant. Posa zoom al meu pànic. El guant de llana estava allà, sol, custodiat per la Bèstia Blanca. Un cigne blanc, enorme, amb mirada de funcionari cansat de la vida. Es planta davant del guant i fa un bufet que sembla una amenaça formal.

La Jana em va mirar amb ulls de gat amb botes. Així que em toca a mi fer el paper d’heroïna sense permís laboral. Vaig tornar a la zona de perill, vaig esquivar dues oques i, amb poca dignitat em planto davant del cigne com si fos un duel de western.

Ell obre ales. Jo obro els braços perquè no tinc ni idea de què estic fent. Ell fa fsssss. Jo faig un soroll que no m’havia sentit mai fer.

Amb un moviment ninja de persona desesperada, agafo el guant. El cigne em mira com si li hagués robat la corona britànica.

S’abalança. Jo surto corrents. La Jana riu. El cigne s’emprenya. Jo crido. La Jana encara grava.

Ens vam mirar i vam esclatar a riure, d’aquell riure cansat però feliç que només tens quan comparteixes una bogeria amb la teva persona preferida.

Dues mediterrànies congelades, que havien sobreviscut al trànsit invers, a la fauna agressiva i a la nostra pròpia tossuderia.

La resta del viatge va ser un enamorament constant. No amb un xofer de la T1, no. Aquesta vegada, la fletxada va ser amb la ciutat. Ens vam enamorar de l'atmosfera elèctrica, dels llums de Nadal avançats, del maó vermell i d'aquella sensació d'estar dins d'una pel·lícula constant.

-Conclusió del viatge: Primer nivell superat! Londres desbloquejat!

-Conclusió meva: si continuo mirant a l’esquerra, em faran un mural.

Basat en una història real.

Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (desembre 2025): Llegeix la revista completa →

Anterior
Anterior

Los Castillejos: pots sobreviure al que l'exèrcit va intentar amagar?

Siguiente
Siguiente

La flama que encén Cambrils