No tenen brúixola, però tenen maleta. No busquen problemes, però els troben. Una frena, l’altra accelera. I entre vols, mapes i cafès massa calents, escriuen històries que no surten a cap guia de viatge. Elles són la Lia i la Jana. I això no és una escapada: és una manera de viure.
El que havia de ser un viatge tranquil a Florència va començar amb una gimcana, un desconegut molt guapo i una amiga amb paciència sobrehumana.
Jo havia fet els deures. Excel d’horaris, ruta calculada amb marge per un cafè, la playlist perfecta i el cotxe amb més benzina que un helicòpter militar. Sortia de Tarragona amb la sensació de ser una d’aquestes dones que tenen la vida controlada. Espòiler: no la tenia.
Mentrestant, la Jana ja havia arribat en tren des de Barcelona i m’esperava a la porta de la T1, ull posat al rellotge: faltaven 80 minuts per embarcar. El nostre vol a Florència sortia des d'allí mateix, la T1.
Arribo a l’aeroport. Missió: deixar el cotxe a l’empresa que el recolliria. Aparentment “molt fàcil”. Però jo, quan es tracta d’orientar-me, actuo com si em fessin desactivar una bomba.
Començo a donar voltes. Una, dues, cinc. Entro al pàrquing equivocat. Surto. Entro a la zona d’arribades. Surto. Entro en un carril que no sé si és legal o un portal a una altra dimensió. Pràcticament, un escape room sobre rodes i el temps corre: 60 minuts... 55...
—«Pregunta a un taxista» —em diu la Jana per telèfon mentre compta els minuts davant la porta d’Embarcaments.
Obedient, però desbordada, em poso en una zona subterrània exclusiva de taxis. Aparco. Baixo. El meu cotxe negre queda incrustat entre trenta taxis grocs com si fos una croqueta infiltrada en un plat de sushi.
Un taxista veterà em diu que és facilíssim. Queden només 45 minuts:
- «Agafa aquella carretera, després el segon carril a la dreta, tercera rotonda, gira a l’esquerra, després a la dreta, tercer semàfor, gira... i ja està.»
Jo estava perduda des que va dir «carretera».
La Jana truca a l’empresa. Solució: «Ves a la T2.» És surrealista: el vol surt de la T1 i només queden 40 minuts. Jo, ja en mode el que digueu, però que s’acabi, hi vaig. Aparco davant del mural de Joan Miró (una referència gran i clara) i... apareix ell. Moreno. Ulls clars. Somriure tranquil. Camisa blanca mig descordada i actitud de qui no corre mai per res.
—«Ets la Lia?» —«Sí. Responc amb els genolls tremolant i sense rastre de glamur.»
Riu. Jo també.
—«T'agrada posar-li emoció als viatges, no?»
Li aixeco una cella, mig rient, mig escèptica.
—«Jo només volia un cafè, no una etapa del Dakar...» —«Puja, que et porto a la T1... però no t’espantis, correrem molt: queden 35 minuts.»
I arrenca. El trajecte és una muntanya russa de rotondes, frenades i flirteig descarat. A la tercera rotonda, jo —amb el cinturó fluix i el cor encara més— surto disparada i acabo semicaiguda damunt seu.
—«Perdó! Jo aquestes confiances les reservo pel segon trajecte.»
—«Llàstima. Aquest m’havia agradat.»
El cotxe vola. Ell m’explica batalletes de l’aeroport, jo responc amb sarcasmes de manual. L’aire es talla. Les mirades duren més del compte. El nervi es transforma en electricitat.
Arribem. Queden 30 minuts. La Jana espera amb cara de voler apadrinar una altra amiga més funcional. Baixo del cotxe. Ell també.
Silenci. Em mira. —«Trobaràs el cotxe en tornar?»
—«Després de tot això, tinc dubtes, crec que necessitaré un guia experimentat.»
—«Jo et recullo.» Somriem.
Faig broma: —«Això és part del servei o estàs improvisant?»
Ell s’acosta, molt a prop. —«Improviso molt bé.»
S’apropa encara més. Em busca la mirada, i jo ja no recordo si estic a l’entrada d’un aeroport o a la preestrena d’alguna cosa important. Quan els seus llavis es troben amb els meus, el temps sembla que s’atura. Un petó lent, sincer, de pel·lícula. Només faltava el títol en lletres grans sobre l’asfalt.
La Jana, al fons, amb cara de «la mato».
—«En sèrio, Lia? Un petó? Ara? Queden 25 minuts!»
—«No ho he planejat... però tampoc les cinc rotondes.»
Correm cap a la porta d’embarcament. Una cursa d’obstacles entre controls, esquivant maletes, motxilles i personal de seguretat. Última crida: 10 minuts.
Em trec un cafè de la màquina com si res. La Jana em mira.
—«No sabia que la classe de càrdio venia inclosa amb el check‑in.»
—«Calla, que en tornar tinc cita amb el xofer sexy.»
Moral del viatge
– Perdre’t et posa dels nervis… però si qui et rescata somriu així, benvinguda la confusió.
-Pel pròxim viatge, afegir a l’Excel: +1 hora per les excursions a la T2
– Si tens una amiga pacient, cuida‑la. Et farà falta.
Basat en una història quasi real.
Aquest reportatge va sortir a la revista Mala Vida (novembre 2025): Llegeix la revista completa →

